El destí de Ghala

La història concreta del món d'Erman és del tot incerta, i es remunta als temps dels primers emperadors, de la primera civilització.

Es diu que, al principi, una sola dinastia ho regia tot. Varen construir les bases de l'evolució, i és a aquesta la que devem tot el que avui tenim. La dinastia ho congregava tot, i mantenia unit el regne durant el temps. Durant molts segles fou pròspera, i erigí la major ciutat mai construïda, Ghala, en algun indret del món. D'arreu s'hi congregaven persones per adorar els seus déus, i també per llegir bocins d'algun dels grans munts de saviesa que les biblioteques de la ciutat posseïen. S'hi podia trobar de tot, i els seus monuments, diuen, arribaven als niguls i els travessaven, alguns per guanyar-se el favor dels déus, d'altres per desafiar-los. Aquesta ciutat mística tingué una significació especial. Dins del seu palau, s'hi podia trobar el gran tro de l'Imperi, on emperador rere emperador havien passat les dècades i els esforços per crear la civilització definitiva.

No obstant, fou la seva ànsia per abastar-ho tot el que dugué a la perdició. Durant els darrers lustres, els regnes poc a poc es van anar separant i cada vegada tenien més independència els uns dels altres. Les disputes en les zones més aïllades varen inundar d'un nou ordre, i recent erigits senyors feudals aconseguiren el poder.

Diu la llegenda que el darrer emperador havia tingut vuit fills, que representaven les vuit virtuts que l'ésser humà perfecte havia de posseïr:

L'Honor, el Caos, la Saviesa, la Tecnologia, la Música, el Vici, la Diversió i la Salvatgeria.

L'emperador enclaustrat dins del seu tro a la ciutat mística de Ghala envià cadascun dels seus fills als extrems de l'imperi, en busca de la pacificació de la zona. Tots havien estat instruïts en com governar amb bondat i coratge, i tots eren capaços de fer-ho. Però els germans no sempre es poden portar bé, i un cop les flames dels vuit cantons del món conegut deixaren de cremar, el darrer intent d'unificació es trencà estrepitosament quan els germans s'alçaren en armes els uns contra els altres. El seu pare, l'emperador encara vigent, no tenia exèrcit per tornar a unir els trossos que, gràcies als seus fills, havia pacificat i perdut totalment, puix que cadascun d'ells s'endugué una vuitena part de l'exèrcit. Quedà sol, només en companyia de la seva guàrdia personal, el gran i últim emperador en el tro de Ghala. Aïllat del món.

Els vuit germans, tement les represàlies dels altres, no gosaren en cap moment atacar la ciutat més important del regne, i trair d'aquesta manera el seu pare-creador, i així restà la situació, en un punt extrem de pau inestable en el qual les vuit faccions no gosaren atacar-se les unes a les altres, però sempre temien un atac inminent.

Finalment, passats uns quants anys, arribà la notícia als vuit cantons del món: L'emperador havia mort enverinat. I ningú tenia cap mena de pista de qui havia pogut ser.
Els germans s'acusaren els uns als altres, tots pensant que els altres l'havien mort i que devien pagar pel que havien fet. Però l'assumpte no fóu resolt i encara ara no queda clar qui va ser: s'havia obert la veda, i mort l'emperador, tots vuit germans volgueren quedar-se amb l'inmens botí que representava la ciutat de Ghala. S'havia encetat una guerra que duraria segles.

Els anys passaren, i les terres centrals, on havia estat erigida la gran ciutat de Ghala patien devastadors atacs que acabaren per fer d'aquelles unes terres quasi ermes. Res creixia, res se'n podia extreure, d'allà. La pols s'acumulà, i diuen que els déus van voler que aquelles terres fossin eliminades, i les plagà de grans tempestes i fortes sequeres, mutilant tota la vida en les rodalies de Ghala; convertiren la ciutat en runes, sepultaren tota existència de la mateixa; acabaren amb una guerra que estava arribant a límits impossibles de suportar.

Atemorits pel que acabava de passar, les dinasties es replegaren simultàniament als seus cantons del món, refugiats dins de les seves ciutats, marcades per una guerra que havia durat realment massa.

Passaren anys, lustres i fins i tot segles. Les vuit dinasties havien viscut en una autarquia des d'aleshores, alimentant-se del que posseïen al seu voltant, sense tenir comunicació amb l'exterior. Els anys en soledat van acabar de sepultar tot el record de la mítica ciutat de Ghala i del seu imperi; transcorreguts tants anys, pocs foren els erudits que havien llegit suficient per saber quelcom d'aquells dies, doncs la informació és escassa i resta desordenada. Ningú se'ls creia, i restaven com gent rara, poc de fiar, més parladors que narradors, si sabeu a què em refereixo

Finalment, un fet va fer trencar la soledat de les civilitzacions. Arribà la notícia per arreu del món: el palau la vella ciutat de Ghala restava intacte, malgrat que sepultat sota tones i tones de grans d'arena. I una altra notícia havia arribat a les seves orelles, en forma de rumors: una de les vuit cases havia tingut amb ella la clau que obria les portes al gran palau, des dels temps de l'antic imperi, des que l'emperador morí. Aquesta dinastia havia, de ben segur, assassinat l'emperador i robat la seva clau, que obre les portes d'un gran tresor dins del palau quasi oblidat de la ciutat-mística de Ghala.

Però, què amaguen les runes velles d'un palau sepultat durant anys i anys, però les vigues del qual encara no han cedit? quant de temps aguantaran, d'ara en endavant? I per què ara, quina és la raó d'aquesta revelació? Totes aquestes preguntes i moltes més seran de ben segur revelades, si és que tenen una resposta clara.

I per seguir amb les preguntes, aparegué un home-dona, de vestits estranys, anomenat "Arlequí" qui revelà tota aquesta informació a les dinasties. D'on havia vingut i què pretenia guanyar donant aquesta informació són coses que només ella-ell podia saber. Però les dinasties preferiren deixar-lo en vida, i tenir-lo com a conseller, doncs estava clar que era la clau de tot plegat. Malgrat tot, no deixava anar informació fàcilment...

Alguna cosa se cernia pels indrets del món d'Erman. Només l'Arlequí podia saber-ho, si és que realment en sabia alguna cosa, i també el responsable de tan vil atrocitat, la dinastia mereixedora de tota repulsió pels seus actes parricides, tant de temps ençà; i devia tenir la clau, a més del major dels tresors possibles per una civilització. Però la localització exacta de la ciutat en runes era quelcom que no s'explicava en els llibres, i que avui en dia ningú recordava... excepte potser el traidor.

Qui és el traïdor? Què pretén amb la clau? Per què ara?

--
Master